Identificació o barbàrie

1.

D’un temps ençà, s’ha anat instal·lant entre els participants de la cosa cultural la convicció que la lectura és equivalent a la identificació. Dit d’una altra manera, hem naturalitzat la idea que la identificació és l’única operació que es pot realitzar amb un text, sigui de la mena que sigui. Pot ser la identificació amb un personatge, o amb un principi ètic, o amb una posició política, tant és: el que és important és que el lector pugui unir-hi punts equivalents de sí mateix amb tot de línies imaginàries i que, d’aquest mapa inicial, en pugui sorgir una imatge completa¹, un retrat prou precís que li permeti exclamar-se admirativament davant de la perfecta coincidència entre l’obra, el món i ell mateix. Aquesta imatge no pertany exclusivament ni al lector ni al text; és una mena de teranyina tridimensional que la lectura teixeix entre tots dos i que conforma una figura en la qual -i això és importantíssim- el lector es trobarà perfectament disposat a reconèixe’s.² D’aquesta manera, '¡és ben bé així'!’ ha esdevingut el crit de guerra dels entusiasmats i la fórmula de l’ideal de valoració contemporània, cosa que és una manera d’exclamar, secretament, que ens agrada trobar-nos en aquest personatge o en aquesta versió del món. El Je suis X ha abandonat l’esfera de la reivindicació política i ha passat a ser l’eslògan de l’apreciació pop de la novel·la de moda. O identificació o barbàrie.

La idea mateixa d’’identificació’, però, ha sofert una transformació estructural. Ja no és la identificació abstracta que et podia fer veure, en Antígona, la tensió entre la justícia i la llei, o en Odisseu, les ganes de tornar a casa, ni tampoc és una identifcació amb la situació o el dilema ens què es trobi un personatge. En la majoria de casos, es tracta d’una identificació que postula una continuïtat bàsica entre el lector i el personatge, que es basa, sovint, en la semblança —si no en la coincidència—d’una sèrie de trets o de categories. Que sigui jove, o adult, català o nord-americà, home o dona, que sigui liberal o conservador, que tingui aspiracions revolucionàries o produències burgeses, que sigui bona gent o mala gent, etc. És en base als atributs del personatge que fundem la primera identificació, les més primordial, amb la qual n’hi ha prou per defensar el valor del llibre. Potser hauríem de matisar i precisar que es postula una il·lusió de continuïtat entre una certa imatge que el lector té -o vol tenir- de sí mateix i la idea que s’ha fet -o que es vol fer- del personatge. Però això no acostuma a formar part de l’experiència habitual de lectura. En general, el que hi predomina és una identificació literalista, hiperdetallada, que pren en consideració que, a més de ser algú que vol tornar, Odisseu és un home, i un guerrer, i el rei d’una illa, cosa que fa que qualsevol que no sigui home, guerrer i rei d’una illa pugui sentir que les seves aventures no el representen.

Faig servir el cas d’Odisseu per assenyalar un primer límit a aquesta idea literalista d’identificació: que se sosté en la confusió de la versemblança per la referencialitat³. Aquesta confusió fa temps que es dóna —i que s’alimenta—en el cantó d’escriptors i d’escriptura: David Shields, Rachel Cusk, Geoff Dyer, Karl Ove Knausgard i tota una bona colla d’autors de memòries i no-ficcions fa anys que defensen un retorn a una epistemologia ingènua, premodernista, que pensa que el món ‘és allà’, que el podem conèixer ‘tal com és’ i que, finalment, disposem del llenguatge artístic capaç de representar-lo ‘amb fidelitat’. Dir el que és, tal com és, i llestos. És la mateixa fidelitat que serveix per rebutjar qualsevol mena de barroquisme, de joc de llenguatge o d’aspiració expressiva com a gratuïta, fàtua i innecessaria. Si del que es tracta és de facilitar la identificació del lector, no té massa sentit espessir el llenguatge ni assajar originalitats: el que calen són llenguatges planers, textos de bon llegir i vies tan ràpides com sigui possible per arribar de la lectura al ‘contingut’, a la imatge amb la qual el lector pugui fixar un fonament identitari. Aquesta autopistització de la lectura posa en evidència que l’imperi de la identificació té conseqüències estètiques: prioritza una escriptura antiformalista i antiteòrica, una escriptura de la transparència i la positivitat que faciliti la inscripció del lector en una comunitat i el reconforti en virtut d’aquesta inscripció. Si m’ho premeteu, diria que és un realisme socialista al qual s’ha extirpat tota traça revolucionària i ha esdevingut, per tant, un producte perfecte per al mercat global.

2.

Anna Kornbluh, en un assaig esplèndid⁴, parla de tot això en termes d’immediatesa. La immediatesa, segons Kornbluh seria la dominant cultural del que anomena un ‘capitalisme-massa-tardà’, l’evolució més recent del mateix good ol’ capitalism que ara combina una acceleració del flux informatiu i la circulació de tot el que pot circular amb l’horitzó de final-del-món que acompanya el canvi —la catàstrofe—climàtica. L’expressió d’aquest estat de les coses és un rebuig virulent i programàtic a la mediació en totes les expressions contemporànies, des de l’escriptura i el vídeo a la teoria i la crítica. Kornbluh ho descriu de la manera següent:

In the current climate, art renounces its own project of mediation. Directness and literalism are the techniques; immersiveness and surety are the effects (…) this urge to cut out the middleman does no upraise art so much as merge it with a sweeping spate of other social an commercial activities, from gig labor to self-publishing to e-brokerage. The big business of ‘disintermediation’ accompanies the aesthetic happenings we’re observing: flexibility and fluidity, emanation and connectivity, directness and instanteity are economic premiums as much as they are artistic ones. And it is this confluence that coheres a cultural style: ‘immediacy’.⁵

Literàriament, aquesta immediatesa es manifesta en una predominància dels gèneres del jo, de l’autoficció, les memòries i l’’autoteoria’ (de Preciado a Maggie Nelson i McKenzie Ward); estilísticament, es caracteritza pel que Kornbluh anomena ‘una prosa arxipelàgica’ i per un afany quasi-performatiu de la transparència i la falta d’escriptura, cosa que allunya l’escriptura de l’artifici —i l’obra, de l’artefacte—i l’acosta més aviat al gest, a la operació de negació o d’eliminació de tot afany estilístic, sigui el del rotlle de Jack Kerouac, que s’escriu en marxa, al dietari de Testo Yonqui o la velocitat zonística de Karl Ove Knausgard. No és estrany que, en un món hipermediat, saturat de filtres, de formats de xarxes i de distàncies tecnològiques, prengui força la fantasia de la immediatesa. Però hem de tenir en compte que no passa d’això, de fantasia. De la mateixa manera que l’espontaneïtat dels primer romàntics revela una retòrica perfectament estudiada, la immediatesa és un estil. Precisant una mica, és un estil cultural que s’imagina a sí mateix com l’absència d’estil. El noruec, justament, és l’exemple paradigmàtic d’aquesta convicció, no només per la velocitat amb què va escriure els sis volums de La meva lluita, sinó perquè ha fet programa del rebuig i la negació de la ficció en l’escriptura. Al segon volum, en una línia semblant a la del Hunger of Reality (2010), de David Shields, Knausgard escriu que ‘el sol fet de pensar en la ficció, en la invenció d’un personatge o en la fabricació d’una trama, li feia venir nàusees’. Aquesta lluita contra la ficcionalitat en l’escriptura, que entén que és el deure de la literatura,⁶, va acompanyada a seu torn d’una reactivació de l’experiència personal com a fonament i legitimació de l’escriptura, que ara es pensa com a plena i autosuficient, i que es va a buscar en la consciència ‘fenomènica’ oposada a la consciència raonada, passada pels filtres del llenguatge, la memòria i l’elaboració. El llenguatge, doncs, també es pensa com un dels signes de la ficcionalitat i, per tant, se’l redueix a un ‘expressivisme imaginístic’, en un abandonament de tot sentit de trama i d’estructura. Naturalment, es narra tot en una primera persona —que, a més s’identifica plenament amb l’autor, ignorant més d’un segle de treballs teòrics que insisteixen en la impossibilitat ontològica d’aquesta identificació. Potser per això, ja no llegim obres, sinó veus. Veus fresques, veus noves, veus singulars. L’ideal immediatista de la literatura és, doncs, el d’algú que ens xiuxiueja a cau d’orella, des del suport molest de la paraula escrita i el llibre imprès.

Segons Kornbluh, aquesta mena de realisme, que ara domina l’escena mundial, exigeix un preu particular: el de la reducció de la lectura al mercat de les identificacions.

Immediatist, expressivist self-possession of the first-person dominant evicts the radical ficionality of nonphenomenal consciousness, forecloses the project of regarding the lives of others, and hocks literature instead as the idiomatically privatized circulation of human capital, good only for stroking ego psychology and soliciting identifications.⁷

Si, com diu Knausgard, ‘la dimensió social no existeix, només éssers humans particulars’⁸, l’única manera conseqüent de descriure la realitat és fer parlar algun d’aquests éssers humans i esperar que el lector s’hi reconegui. Això no esgarrifa, només, si no hi trobem la variant estètica del tatcherisme més dur, que passava per negar l’existència de la societat en nom de l’individualisme liberal exacerbat que ens ha dut fins aquí. O si som entusiastes de Tatcher, esclar. Però sembla innegable que suposa una limitació del fet literari a l’escolta de narradors que parlen obsessivament de si mateixos sense cap més voluntat d’estil que no sigui la del tabarra que et bolca les seves mogudes #sensefiltre i no espera de tu cap altra cosa que no sigui la repetició del seu gest amb les teves, quan sigui que acabi de parlar, si és que acaba.

3.

Aquest imperi de la identificació ¿no denota una certa incapacitat per a l’abstracció, una caiguda de la potència simbòlica de certes categories -com ara categories de classe, nacionals, etc.—que, alhora que participen de la construcció de la nostra identitat, ens permetien sortir una mica de la literalitat dels nostres nom i cognom? Per altra banda, algunes d’aquestes categories adquireixen de tant en tant tanta potència que cortocircuiten la identificació i sembla que tornin impossible identificar-nos amb un personatge femení si no som dones o amb un de masculí si no som homes etc. Tornant al cas d’Odisseu, en funció de quina sigui la categoria que s’infla, podríem desidentificar-nos-hi per grec, per home, per guerrer, per rei o per personatge ficcional. La pregunta que se’ns planteja, doncs, és la pregunta per la categoria límit, la que ens expulsa definitivament d’una lectura d’aquesta mena. ¿És la del gènere, potser? La de la classe, la de la distància història, la de la moral? ¿A on, i en funció de què, tracem la línia que ens impossibilita el reconeixement en un personatge o en una ficció? Dependrà de cada text, direu, i tindreu raó per als lectors que no han absolutitzat alguna d’aquestes categories. Per als que ja ho han fet, la categoria que sigui que han triat inhabilita a priori la identificació i, per tant, l’interès de la lectura. ‘jo ja només llegeixo llibres d’autors X, Y o Z’, diuen, com si fos una medalla al mèrit. Presumir de no llegir textos escrits per dones (o homes, o el gènere que preferiu posar-hi) és tan absurd com presumir de no llegir textos del segle XVIII o autors tailandesos —absurd, dic, perquè suposa una determinació de la lectura anterior a la lectura. Si empenyem aquesta lògica una mica més endavant, no hauríem de poder llegir res que no fos escrit per, i sobre, persones estructuralment idèntiques a nosaltres mateixos. Només podríem llegir el que escrivim, i ni tan sols.

¿No suposa això una reducció dràstica de les possibilitats que ens ofereix la lectura? ¿No pressuposa al lector una rigidesa que, quan fa de lector, i no d’individu socialment relligat, no té?⁹ És innegable que l’èmfasi en la importància política de la representativitat ha suposat una major consciència de les maneres i els perills de representar segons quines realitats sota segons quins prismes, o des de segons quins punts de vista, i he previngut contra els excessos d’unes universalitzacions que només revelaven interessos particulars i perpetuaven violències i opressions; també ha indicat alguns límits a què es pot escriure —posem per cas, en el camp de la no-ficció, difícilment algú podrà parlar en nom d’un col·lectiu de què no forma part, per exemple, o pretendre universalitzar certes experiències que els últims cinquanta anys han anant segmentat i totalitzant, tot i que aquesta de poder o no poder escriure és una exageració: es pot escriure el que es vulgui, i fins i tot es pot publicar; una altra cosa és que agradi o no etc.—però no tinc clar que aquesta consciència —aquesta prudència social a què ens ha conduit la literatura entesa com a representativitat—que travessa l’escriptura contemporània pugui traslladar-se fàcilment a la lectura. No sé vosaltres, però sempre m’ha semblat que una de les meravelles de la lectura és, justament, que, aprofitant que no hem de ser qui som en tantes altres activitats quotidianes, no posa límits a la identificació. Mentre llegim, podem identificar-nos amb monges del segle XIV, amb gegants del XVIII, amb capitans amputats de baleners, amb óssos, amb cucs i amb rates, amb gotes de petroli, amb prínceps malencònics, amb princeses suïcides, amb androides, amb clons i amb IAs. La lectura suposa la suspensió de tota identitat forta. És transgènere, transhistòrica i interespècie. És la màxima expressió de la fluïdesa. No què hi venen a fer, aquí, els agrimensors.

1. Segons l’analogia, la lectura seria el llapis que aniria traçant línies i revelant la imatge amagada, amb la qual procedir a tota mena d’identificacions imaginàries.

2. Dic que és important perquè la tradició de novel·listes que treballava per posar el lector en la situació galdosa d’haver de reconèixe’s en aspectes en què no volia reconèixe’s, però que l’autor insistia a presentar com a part constitutiva de la ‘condició humana’, han quedat ben lluny. La novel·la d’èxit contemporània ha deixat enrere els Dostoievskis, les Woolfs, els Conrads, les Lispectors i els Roths en favor de representacions subtilment idealitzades del món, on els protagonistes troben clausures clares, la realitat té un sentit clar i evident, els dols s’acaben i tot acaba revelant direcció i finalitat. Fins i tot quan coquetegen amb un cert clarobscur moral, ens ofereixen personatges amb els quals, al final, ens agrada identificar-nos. És una novel·la, doncs, que apel·la a la veta narcissista del lector, que el consola i el reinstal·la perennement en l’estadi del mirall. (Nota: Hi ha alguna cosa d’aquest plaer d’obtenir un cos, i una consistència imaginària, en la mena de lectura de la identificació que caldria desenvolupar en algun altre lloc).

3. Potser això tingui a veure amb aquella substitució de la representació per la representativitat que Javier Calvo observava en l’eclosió del pas previ al fenomen que estem provant de descriure aquí, i que va prendre, pels volts del 2010, la forma d’una ‘mort de la novel·la’. Si el que se li demana a la ficció és que sigui ‘representativa’ de certes formes de vida, de les necessitats i les etiologies de certes comunitats, el sol fet d’incloure’n alguna es transforma en un valor i un fi en sí mateix. L’article del Calvo segueix sent, a hores d’ara, una molt bona guia per navegar tota aquesta qüestió: https://elestadomental.com/diario/narciso-en-la-taberna

4. Anna Kornbluh, Immediacy or The Style of Too Late Capitalism, Verso, 2023.

5. op. cit. pàg. 5. Aquest mes de març, Namwali Serpeli escrivia a The New Yorker sobre el literalisme en el cinema més recent: https://www.newyorker.com/culture/critics-notebook/the-new-literalism-plaguing-todays-biggest-movies

6. ‘The duty of literature is to fight fiction’. Llegiu, si hi teniu accés, l’entrevista que va concedir el 2018 a Joshua Rothman, i que també cita Kornbluh: https://www.newyorker.com/culture/the-new-yorker-interview/karl-ove-knausgaard-the-duty-of-literature-is-to-fight-fiction

7. op. cit. pàg. 75, en nota.

8. Ho diu, ho diu.

9. La distinció entre el que som quan llegim i el que som en la resta d’aspectes de la nostra existència és crucial per a tota aquesta argumentació (com diria que la indistinció simètrica d’aquestes dues instàncies és crucial per a l’argumentació contrària). Quan llegim, carreguem part de la nostra memòria i de les nostres idees, però també ens permetem de pensar d’altres maneres, d’oblidar temporalment tot allò que ens obliga a comportar-nos de certes maneres i a respectar certs hàbits o certes convencions. Gràcies a això, gràcies al fet que podem passar-nos anys fent el baladrer per París sense pagar lloguers ni impostos, gràcies al fet que podem travessar deserts sense morir de set, també podem deseixir-nos de certes idees més o menys establertes sobre qui som i i jugar a ser d’altres maneres, contemplar possibilitats identitàries que no practiquem i tocar alguna cosa d’aquest enfora. Si és cert, com diu Paul Ricoeur, que el que sosté la nostra identitat és una promesa —la promesa de ser el que diem que som—, podríem dir que, en l’espai de la lectura, aquesta promesa es distendeix, es desfà una mica de la obligació de satisfer la idea que els altres s’han fet sobre qui som i qui no, segurament perquè no hi ha ningú que pugui fiscalitzar-ne l’incompliment. No cal dir que la llibertat que suposa aquesta distensió és un dels plaers més importants que ens ofereix la lectura.